Carregats de raons

La Garriga, 7 d’abril de 2019

Fa masses mesos des de aquella nit tant curta, masses  presoners i exiliats, d’unes urnes que van aparèixer sense més ni més, de vots que podien ser impresos a casa si calia, de llaços grocs en ponts i camins, a tot arreu, de “bones nits“ davant de les presons, de cançons d’ahir i de sempre, d’emocions a flor de pell. I des de llavors, som molts que en cerquem conclusions, que mirem de saber què va passar del cert i fins on vàrem arribar. Personalment crec que no cal ser tant pessimista com altres que, sabent-ne el resultat, s’atreveixen a dir que ells ja en sabien els resultats i les conseqüències. No me’ls crec, la veritat. Estic segur que tots aquells fan veure que saben tot això, en realitat no en tenen ni idea. Quan les coses han passat és molt fàcil parlar, però aquells dies ningú podia preveure res. Ni d’un cantó ni de l’altre, tant fàcil com això i tant complexa com mai. I ara? Doncs tres quarts del mateix. Per be que el sistema sintetitza tot en unes eleccions, el cert és que molts vam escollir ja, vàrem prendre una determinació que no admet gaires matisos. Qui ho vulgui entendre que ho faci, i qui no que continuï enganyant-se. Tant si val. No es pot tancar aquell sentiment, i per més eleccions que es facin, per més que ho disfressin de altres colors, per més paraules que es prohibeixin. Per sort, encara tinc aquella ingenuïtat necessària, aquella il·lusió imprescindible, allò que cal per veure una mica més allà del bosc que travessa ara aquest camí. Hi ha més recorregut, i tot està per fer en aquest país. Donem-nos de nou l’oportunitat de creure en impossibles, de cercar consensos, de portar altre cop les llàgrimes d’alegria als ulls i de fer sentir la nostra veu. Endavant valents!   

anhels

La Garriga, 23 de febrer de 2019

Escolto unes notes desconegudes d’un piano i només em va al cap la imatge d’aquells home si dones tancats a la presó, esperant el judici de la mentida, la farsa que l’odi i la venjança inventa, el dolor de la absència dels estimats i el plor que desconsolat deu aparèixer i que ningú vol admetre. S’escola la vesprada, i ells  potser segueixen davant de la llibreta omplint els fulls de idees per expressar tota la injustícia que senten. Privar-los de la llibertat, engarjolar-los com a bèsties, no fa altra cosa que omplir-nos a tots de més dolor i de més fam de justícia. Un poble es fa gran amb les derrotes, i aquest creix cada cop més, dia a dia. Tots aquells que sentim el desànim, no defallim del desig col·lectiu. No poden tancar-nos a tots, no poden fer callar l’esperit. El seu poder és només fer por, fer mal, castigar, colpejar. Quin error més gran pensar que aquest és un triomf. No poden ser tant rucs de creure que aquesta venjança serveixi per quelcom més que aplaçar allò què és inevitable. Aquesta presó efímera fa que el poble encengui noves flames i anhels.  

Et volia dir.....

Barcelona, 10 de gener de 2019

No sé perquè, i ara no ho podria explicar, però tinc la necessitat d'adreçar-te les paraules que poques vegades et dic de viva veu, per molts motius; perquè sempre estem enfeinats, o cansats de tantes tecles que cal tocar, o de pensar tant amb els altres que ens envolten.... El cert és que et vull dir que em sento exageradament feliç, i et dic que omples tot el que em cal a la vida, que no en puc desprendre ni un bocí de tot el que em regales des de sempre, i com sempre, que ets generosa, que em fas riure fins fer saltar les llàgrimes per la galta, que no puc sofrir el teu patiment, que aprecio tantes i tantes coses de tu,.... i que a voltes em fas millor del que mai hagués pogut aconseguir pels meus mitjans.

                Vull fer molt de camí encara amb tu. Aprofitem-ho.          

Abraçades pendents

La Garriga, 17 de març de 2018:

Deixo la música sonar, com tantes altres vegades, arrenca Signore Ascolta, perquè la vida no seria res sense Turandot, i ella ningú sense Liu. Hom necessita la seva antítesi, i així ha estat sempre i ningú ho podrà canviar per més que m’hi entossudeixi. Dec començar a fer-me vell doncs accepto aquestes realitats sense la revel·lia d’altres vegades.... I en la ment no deixo d’escoltar al amic Francisco que m’acusa de gandul; i té raó. Fa masses mesos que aquest blog està inactiu, desat en la memòria de les absències assolides. La inèrcia fa que el fet de no escriure un costum, i passen els dies sense seure davant del teclat negre. Les seves lletres et miren entre estranyades i confoses, esperant que broti aquell neguit que les fa ballar com abans.

En Francisco em va donar el toc d’alerta i va causar la reacció esperada. He estat tant de temps apartat d’aquest amic. Els motius son tant variats com inconsistents. Hom té un munt d’històries desades en la memòria esperant un instant de realitat, una trucada, i per fi, com si es tractes d’un moment especial, preparem la retrobada a una ciutat a mig camí de tots dos. No puc dir la barreja d’emocions que tinc, i no sé esperar el moment de fer-li l’abraçada que he guardat tants anys!

I vull ser el màxim d’honest, vull presentar-me sense preparar cap conversa (no caldrà), sense jutjar l’absència, sense estalviar el somriure inevitable que ens fa veure el pas dels anys a la pell i al cos. A voltes creus que hi ha persones que només cal mirar-les, escoltar-les. Amb això quasi n’hi ha prou, perquè les paraules son inconsistents i s’esvaeixen amb els silencis. Fins ven aviat, Francisco      

La Garriga, 17 de desembre de 2017.

M’empastifo de groc, la roba, la pell, i l’ànima, i de groc et parlo, amb el cor glaçat per la fredor de les cel·les que encerclen els presos. El groc és prohibit per aquests que s’omplen les butxaques de raons insostenibles, i sento el groc per reivindicar la llibertat, la vida, el respecte a la diversitat, l’amor a la meva llengua. Ja he enviat les primeres cartes a aquells que han privat de llibertat, aquelles cartes que fan que estigui mut en altres indrets. No vull fer sortir el dolor que em provoquen algunes declaracions plenes d’odi i recança, perquè el dolor no és bon company. Tot i així, no puc evitar el fàstic que em produeix la injustícia. Groc per tot arreu, per parcs, per balcons, per escales. Groc al cor per cridar llibertat!  

Sibelius (1865-1957)

La Garriga, 25 de Març de 2017-03-24

Ha arrelat en el meu ànim, i el meu esperit, com si sempre hi hagués estat, com aquell enginy que ens acompanya i ho sabem, encara que mai diem el seu nom, encara que hagi estat la crossa amb la que sempre ens hem ajudat per no caure més avall. M’atrapa i em descriu amb la força que només íntimament sé admetre i suportar, i de fora s’escolta tot allò que envolta el romanticisme de sempre, inevitable, i el que no ho és, però definitivament és ell el gran creador, qui ha estat capaç de tancar el cercle, de fer evident la grandiositat. Por fer-ho tot, si vol a poc a poc, si vol corrent com el vent, i fer olorar l’aire de pluja i mirar el sol de fit a fit, perquè ell ha estat ineluctablement tot el que cercava. Res és comparable, ni la genialitat més exquisida, ni la solitud més enamoradament inexplicable, ni el plor desconsolat del emigrant que no troba res al seu voltant després de kilòmetres de caminar, ni la foscor del nínxol més soterrat. Ell ho embalsama tot amb el so precís i alhora imprevisible, des de les trompes menys acomplexades fins als violins més tremolosos.   

Però tots els adjectius es queden curts amb la quinta simfonia, aquell allegro molto que ens fa tombar el cap, respirar fons, sentir-ho tot. Descriu l’anima i els seus paisatges magistralment, arriba al moll de l’os, eriça els pèls i activa totes les extremitats. No s’atura mai, doncs el moviment universal ens fa ballar la pròpia espinada, i els ulls s’omplen de llàgrimes d’agraïment al veure tota l’extensió del nostre món minúscul però inaccessible. Quan penses que caus de nou al precipici, et recull un llençol d’aire calent que t’aixeca i mica em mica es trona fred també, perquè és el cicle inesgotable, la impertinència dels jocs que acaben quan comencen, i al inrevés.        

Poesia i altres

La Garriga, 26 de desembre de 2016.

Sempre apunt per tornar-hi

(per a tu, Dolors)

I quan no pugui escriure’t més

Et dibuixaré altra vegada,

Amb totes les teves formes

                                               Irrepetibles.

I amb aquells colors

                                               Innombrables

I així restaràs immòbil,

Infinitament quieta, mirant-me.

Els dos sabrem tot amb aquell silenci estèril.

Sant Esteve

Arriba un nou Sant Esteve, aquest dia tant inservible, aquell que sembla de segona divisió després de la grandiositat del dinar de Nadal. Avui és el dia dels canalons, per dir-ho d’alguna forma amable, el dia de acabar les existències del moble-bar, la traca final d’unes Bones Festes, vulguis o no vulguis, d’aquelles que tampoc han vingut arrossegant un premi de loteria. Hi ha qui fa per veure que tot continua com ahir, però la realitat és molt més trista i previsible; s’acaba la laca que mantenia el pentinat en la seva posició original, i fins i tot el perfum ha perdut el seu vigor. Son les segones núpcies, aquelles que intenten inútilment ser la rèplica perfecte de la primera però que no és més que una còpia barata i maldestre de la primera. Germans, aneu-vos-en en pau.