La Garriga, 19 de setembre de 2024
Et torno l’abraçada,
i el somriure, i els petons. Endavant!.
La Garriga, 19 de setembre de 2024
Et torno l’abraçada,
i el somriure, i els petons. Endavant!.
Sant Feliu de Guíxols, 14 de setembre de 2024
Ferit d’actualitat
feridora, malalt de novetats antigues i malaltisses, dolgut de pors innecessàries,
per sistema, així he hagut de caminar, al costat de tants ferits, de tants
malalts i tant dolguts. Hem format un equip maldestre tants anys que quasi
oblido altres maneres de fer, de escoltar, de viure. Decideixo despullar-me de
tanta mediocritat i surto al carrer amb la cara neta gràcies a les pluges que
anuncien la tardor més encisadora tot i ser tardor, amb l’anunci de llunes que
son super-llunes, més grans, més properes, més encisadores. Prenc el camí més
simple i planer, amb fullam recent caigut dels arbres que donaran menjar als cucs
i aixopluc als petits rapinyaires, que amortiran la caiguda dels fruits madurs
per abonar més vida més endavant.
Tot serà serenor
per decorar l’escenari, i poc a poc, aquell teixit de dolor, d’esglai i recança
s’esvairà com la boira quan el sol comença a escalfar. Deixarà de sanglotar l’ànima
i una llàgrima, aquest cop alegre, relliscarà per la galta i caurà dolça entre
els dits de la mà, i me l’enduré als llavis i la lleparé amb delit per fer que l’essència
de vida torni a dins meu i em nodreixi de més felicitat, tota la que em cal per
repartir-la entre els meus, aquells que més estimo i que més s’ho mereixen,
perquè em dec a ells, per tot i per sempre. Son la meva riquesa entera, el
tresor que tinc i vull, els elements que em componen.
I sense voler-ho,
aquest text ha resultat un exercici de declaració de principis i de declaració
d’amor, intens i sincer, tal com ha de ser l’amor.
La Garriga, 9 de setembre de 2024.
Llegeixo que la Guardia Urbana ha prohibit als banyistes de la platja del Somorrostro de poder-se banyar al mar degut a la celebració de la Copa Amèrica. Per qui no ho sàpiga, el Somorrostro era un barri de barraques de Barcelona. La platja del Somorrostro s’estén entre l’espigó del gas fins el port olímpic.
Val a dir que es impossible anar contra les infraestructures esportiu-econòmiques. Ta
mpoc és la meva intenció fer-ho (seria una pretensió estèril segurament). La reflexió seria si cal deixar als ciutadans sense accés a quelcom tant bàsic com una platja per motius tant espuris com la celebració d’un esdeveniment esportiu. A la majoria de barcelonins, la Copa Amèrica no els aporta res de res. Ni treballen més, ni milloren el seu salari, ni frueixen de l’espectacle. És a dir, no els hi resulta beneficiós o gratificant. Si de cas, alguns empresaris llogaran més habitacions en complexes hotelers on el ciutadà de peu no hi anirà mai a la vida, o s’ompliran els restaurants luxosos on el preu de la carta ascendeix a quantitats gens populars (menú no en deuen fer, segurament). En poques paraules, la riquesa d’uns pocs augmentarà i poca cosa més.
La imatge de la ciutat o del país en sortirà enfortida? Doncs sincerament, no. Un territori no s’enalteix per la quantitat de esdeveniments esportius que celebra. La cultura, la llengua, l’art en qualsevol de les seves expressions, beu d’altres fonts que no tenen res a veure amb vaixells veloços o en dinars, sopars i convencions vinculats a la Copa Amèrica. En aquesta menjadora es nodreixen altres estómacs. Son individus que han sabut aprofitar l’oportunitat, aquells que suquen pa en totes les salses que serveixin per fer-se veure, llueixen vestits cars, condueixen automòbils potents i es deleixen per ser fotografiats al costat de altres persones que acaben de conèixer, de les que no en saben res. Tot és imatge, tràfec d’influències, glamur de baixa estopa, un batibull pudent que embafa la ciutat de falses esperances, de mentides evidents disfressades de promeses que mai s’han acomplert i mai ho seran.
Em resulta absurd que un infant i la seva família no gaudeixi d’un bany de mar perquè un alcalde, regidor, president, hoteler, empresari, o d'altres, assisteixin a una cursa. Les televisions i altres medis no en parlaran de tot això. El motiu és evident; també hi suquen a la mateixa sopa. Aquell infant no se n’adonarà de tot plegat. El distrauran amb un gelat i un vol en bicicleta, però la ciutat i el país continuarà sent cada cop més provincià i més pobre. Aquesta Catalunya serà menys cada cop.
La Garriga, 4 d’agost de 2024.
Han estat uns quants anys de compartir molts moments. Alguns han estat bons i d’altres menys bons. Tot el conjunt és un batibull d’emocions que es mesclen i fa molt difícil extreure’n conclusions que descriguin un resum complert. Tant se val. Poder encara no ha passat prou temps per fer un balanç encertat del tot.
Sigui
com sigui, i com diuen els contes per infants, n’era una vegada i no era, jo sempre
vaig poder comptar amb tu per a tot, i amb tot, i amb aquestes quatre ratlles
només voldria agrair-te aquest temps compartit, aquells nervis i corregudes,
les incerteses, els somriures i la gresca, i també, les abraçades en els
moments que la vida ens ha regalat sotracs. Gràcies Marta per ser-hi, per
donar-me suport quan em mancava i per escoltar sempre.
Ara ja no ens veiem cada dia, ja
no fem el cafè plegats tot repartint-nos les tasques entre el fum de la teva cigarreta
i el bon humor, però em queda el regust d’haver conegut una bona persona, i
alhora, haver-me deixat ser membre de la “Junta” amb les teves amigues Laura,
Silvia, Carme i Pepi, totes elles també bones persones. Això ho dic amb convenciment
de totes elles. Ens hem explicat tantes coses, i hem compartit experiencies
tant properes, que sento que totes heu estat part indispensable. Tot allò del
Claraboia es queda al Claraboia, per descomptat. Ha estat gratificant i enriquidor.
Ja tinc ganes que la casualitat o
allò que sigui ens faci retrobar-nos per l’Empordà i fer-la petar una estona
compatint aquell esclat de bonhomia que sempre acompanyes. Fins aviat, i visca
els nuvis!
En una població de l’Empordà, a 21 de juliol
de 2024
Jo li corresponc
amb un altre bon jour que transcriu el meu inexistent accent gavatxo
per més que m’esforci, però intento retornar-lo amb un altre somrís d’idèntica
factura. No sé perquè però aquest tipus em cau bé, sense haver creuat més que
dos paraules.
Val a dir que en Pierre i la Caroline, així s’anomenen
si haig de fer cas a l’etiqueta de la bústia, el temps no els ha tractat per
igual. El pas dels anys no ha estat tant just amb ella com amb ell. Ella deuria
haver estat una rossa preciosa als seixanta. De segur que va lluir
minifaldilles d’escàndol i una pell torrada al sol durant tot l’estiu.
Possiblement hom la mirava quan caminava pel poble o quan s’adormia estirada
sobre la tovallola; uns amb delit i amb desig, i altres amb la enveja, aquells
esport nacional, de qui sap que no aconseguirà absorbir tanta sensualitat en
tants pocs centímetres quadrats. Quants sospirs deu haver provocat la Caroline
en la seva joventut... Lamentablement, ara sembla més una pansa que acumula
arrugues inevitables i un caminar insegur. En Pierre, per contra, exhibeix una figura menys castigada, una esquena ampla
i dreta i un color vermell dels bons bevedors de vi negre i menjadors de
formatges.
Però aquí no hem arribat
fins aquí per parlar de sensualitat estètica com això fos un conte o text
pseudo-eròtic qualsevol, no. Aquí cal fer un anàlisi més profund, tocant el
moll de l’os, allò que fa moure el món, allí on resideixen els instints més
bàsics i irresistiblement humans, aquell element principal més potent que el
diner o el poder; la morbositat.
Tot allò que conec
dels francesos em va ser transmès per la veïna del davant, una delícia
de cuinera i millor persona, amb arrels olotines si no vaig errat. Em va assegurar
que en Pierre, aquest occità de somrís amable, combinava les seves visites a la
comunitat acompanyat alternativament per la seva dona uns caps de setmana, i d’altres
amb la seva amant! Mare de Déu! En Pierre resulta que és un Don Joan dels de
sempre vaig pensar! Quin campió!. Mai hagués pogut imaginar que aquell afable
veterà que em creuava tot sortint del ascensor fos personatge tant insigne.
Des que vaig tenir
aquesta noticia, la meva ment malaltissa va començar a fabricar i imaginar una
història morbosa i recargolada, i alhora va fer créixer la meva admiració per
aquest veí tant venerable. Val a dir que a aquestes altures de la pel·lícula,
ja no puc asseverar qui és realment la Caroline, si aquella rossa que pren el
sol amb aquelles olleres negres i un posat impertorbable, o un altra dona que
ara no li faig la cara. Tant se val.
En tot cas, des que
conec les referències socio-sexuals del meu veí, no només li torno el meu bon
jour més condescendent, sinó que quasi incorporo una molt lleu inclinació de cap. Tot el meu respecte i admiració per aquell
que ens reporta un grau de morbositat a la nostra comunitat que tanta manca ens
fa, i de regal, ens fa oblidar insatisfaccions que no porten res de bo.
Salut Pierre i
Caroline, i gràcies per recordar-nos que és allò que necessitem de veritat.
Nota de l’autor: els noms d’aquest post no són reals
sinó inventats, i si no fos així i realment tingués aquests veïns, sapigueu que
guardaré zelosament la seva identitat doncs l’únic que podria reprovar a en
Pierre és la seva nacionalitat (ser francès és un accident a la fi).
Sant Feliu de Guíxols, 18 de maig de 2024.
Ha voltes cerco el moment de trucar-te per saber com estàs, com has passa't el dia, si has dormit bé i si et manca quelcom. Llavors un cop al pit i a l'ànima em fa tornar a la realitat i em recorda que ja no hi ets, que vas marxar fa dies. Ho vas fer tant ràpid i discretament, en silenci, amb aquella mirada que callava moltes coses i només exhibia la brillantor dels teus ulls verds.
Haig de fer per acostumar-me a la teva absència, com a l'absència del pare. Us recordo, i tot i que intento fer el cor fort, sovint us imagino agafats de la mà, un al costat de l'altre, mirant el mar, xiuxiuejant cançons dolçament.
Que la terra et sigui lleu, mare.
Sant Feliu de Guíxols, 13 d'abril de 2024.
Estimada malastrugança, avui t'escric des de la costa per comunicar-te que properament no estaré disponible per rebre't com et mereixes. T’has acostumant a visitar-me sense previ avís, de sobte. Apareixes sense més ni més, obviant les normes més bàsiques de cortesia, i sempre amb presses!. Això no pot continuar passant. Hem de fer ambdós per normalitzar la nostra relació i fer-la més conciliadora i més justa. Vull veure't, quan s'escau, de tant en tant, dosificant les estones que passem junts, i així aconseguir donar més qualitat a aquest vincle que ens acompanya fa tant de temps.
No és rancúnia per haver-me regalat moments difícils.