El foc amic edulcorat amb fados d’Ana Moura

La Garriga, 20 de març de 2016.

Com imaginar d’altra forma la nostra intima realitat? Fa masses anys que ens dediquem les atencions, i fins i tot els malentesos, perquè ara deixin de ser precisament això. Aquesta maleta que carreguem a voltes es fa feixuga d’arrossegar, com si els tresors que conté ens estiressin cap a terra, per allò de fer-se escoltar, perquè els tornis a mirar mentre els sostens amb la mà estesa. Son els nostres records, aquells que sempre em interpretat de forma semblant però amb els seus matisos indispensables i personals que els fan més o menys rellevants. Son una mirada enrere, allò que molts cops no desitjo fer, per mandra i per por a sortir-ne ferit si de cas no s’ha reconvertit en allò que imaginava.

Amb els anys ens hem acostumat a les nostres petites rutines, i no ho dic com un retret, ni de bon tros! Les costums tenen les seves virtuts i no les deprecio de cap manera. Vull saber quines son nostres rutines per fer-les més properes i personals, i al compartir-les amb tu son quelcom particularment distintiu i nostre. A banda de foteses previsibles, aquest indret nostre és com aquells fados de Ana Moura que has d’escoltar de tant en tant per saber que existeixen.

I parlant d’intimitats, ara podria ser el moment propici per descriure retrets també, aquells que et rosseguen l’ànima, aquells que no s’esborren amb un tres i no res, però no tinc esma per atropellar el moment que es crea al compartir la felicitat. No s’escau ferir amb allò que es bonic de mena, i si cal faré per esbandir la discòrdia en altra moment, perquè avui tinc un altra feina reservada. Segurament haurem de reconèixer com assumibles els danys col·laterals, aquelles baixes per foc amic que es produeixen en totes les guerres. Que hi parem. Passa a les millors famílies. 

Sessió de control terapèutic periòdica

La Garriga, 26 de febrer de 2016.

Plora el cel com mai aquesta nit, i fa més fàcil la remor de la pluja per deixar rodolar els sentiments, perquè els sorolls i les olors ens acompanyen de per vida quan encara mantenim els sentits, i ara escolto el crit inquiet de la consciència que fa de destral que talla sense por les mentides i les disfresses. Només amb aquestes mesures dràstiques arribo al moll de l’ós del patiment, del dolor i de la tristor més absoluta. I arribat al indret íntim m’aturo per recordar que era el silenci que fa tant de temps que no escoltava. Ni escolto la pluja, ni sento el fred. Puc mirar als ulls de la negror sense que se m’ericin els pèls. Els dos estem nus, sense estridències ni mals entesos, i ara ens observem envoltats només per les absències requerides del moment. Cap dels dos farà per fer un somriure burleta, o si més no per amenaçar amb fatxenderia. No tindria cap sentit.

Avui t’he derrotat altre cop. He sabut estar tant dèbil com ho ets tu. He escapçat el misteri fosc que et fa més ric, més gran i temible, i has aparegut tal com ets, menut i indefens quan et miro directament als ulls. No et tinc por, només et porto a dins com un apèndix més, obligatori i indispensable, és clar, però com un de tants.

I quan tanco els ulls i et dono la esquena per tornar, els llavis dibuixen un somrís. Fins la propera!

La Garriga, 30 de gener de 2016

Havia escrit una carta per a tu, Sergi, i pels pares i pel teu germà a qui estim, però no tinc esma de penjar-la, perquè estic massa trist i sento massa dolor. La natura i l'atzar t'han llevat la vida de la forma més injusta, i no tinc forces per explicar més sense plorar per dins i per fora. Gràcies per aquest instant impagable que ha estat haver-te conegut.

Obertures

La Garriga, 3 de gener de 2016

Comença l’any amb un cabàs de projectes per encetar, amb les mateixes incerteses del passat, potser una mica més grasses si de cas, i amb les il·lusions de que la continuïtat no sigui un error. Avui he escoltat el millor de Offenbach, he resolt els petits entrebancs d’una conductora novell amb un vehicle caduc, he reorganitzat els errors familiars previsibles i he fet costat a qui creia que més ho necessitava (les derrotes del cor a voltes son les pitjors que ens regala la vida). No he escatimat gens de humanitat, de compressió. He escoltat fins on calia, i he aconsellat fins on millor sabia. Fa tant de mal el plor, el malentès i el dolor de qui sents proper.

Segurament cada dia estic més afeblit, més tendre. Ens convertim en una mena d’esponja que mica en mica queda xopa de totes les llàgrimes que no som ja capaços de fer relliscar per les galtes. Ho noto cada cop més. És una mena de sensació inevitable, com un riu que irremissiblement s’evoca cap a la gran cataracta, o com diria el mestre Cabré, i-ne-luc-ta-ble-ment. Això deu de ser un senyal inequívoc de que em faig gran, m’acosto a l’estatus que mai sembla que hagi d’arribar, allò que sempre havia evitat. No em fa por, ni res que se li assembli; ni fred ni calor. Simplement arriba perquè és llei de vida, és allò que ha de succeir si no passa res d’especial...

Faig un salt d’una obertura a un altra, fins la dolçor de Franz von Suppé, la música feta poesia, sense més pretensions que gaudir del sentiment que flueix des de la mateixa orquestra, amb els seus batecs que em donen compte d’allò que està viu, que corre i brinca per damunt de les cordes dels violoncels i violins. Quin plaer per la oïda, quan talent emergent des de la batuta del director fins l’última trompa.  I ara veig que s’han acabat les vacances d’hivern.     

El Club dels Romàntics

La Garriga, 6 de setembre de 2015

Desprès dels excessos de El Tàvec, estava disposat a recuperar una antiga aspiració, aquell espai que sempre he considerat indispensable per anar passant la vida, el motor de tot plegat a la fi. Vaig imaginar primer fer el viatge en solitari, creuant els prats i alçant-me fins a dalt de tot de les muntanyes més escarpades i difícils d’escalar, baixant les valls ombrívoles on els insectes amb el seu vol construeixen la seva sintonia i mullar-me els peus al rierol verdós. Tots els camins possibles eren els desitjats, i cercar les paraules que empenyen al caminant a deixar poques petjades físiques i totes les del cor.... Volia fer via amb aquell equipatge que carrego sobre les espatlles i poca cosa més. Però el sentit comú em fa mirar al voltant i descobrir altres companys que pateixen la mateixa malaltia d’amor. M’aturo i els miro el rostre mentre sona El Signe de El carnestoltes dels animals de Camille Saint-Saëns. Els reconec a l’instant. Tots ells deixen traspuar el mateix en la mirada. Ara he escollit als meus companys de viatge. Som el Club dels Romàntics. Alço la meva copa a la salut de tots ells que em permeten no defallir.

Vessaments inconfessables

La Garriga,  11 de juliol de 2015

És un d’aquells matins que una llàgrima vessa i rellisca des de l’ull fins la galta, com si el cos no pogués retenir tota la tristor, com si allò més pessimista que continc sobresortís i el desordre emocional fes la seva, oblidant la cotilla de la formalitat. Potser és aquesta cançó de Beecake que fa escapar sentiments.

I ploro, potser una mica per tot, i una mica per tots; per aquells que van marxar massa joves quan ningú hauria de marxar, per aquella solitud que trespola aquell indret de la Costa Brava, per altres desamors que la vida ens regala, i per aquell moment que ens fa tant tendres a les portes de la UCI on ets capaç de tornar a resar o el que calgui per seguir tenint al costat a qui estimes. Ploro per tot plegat, com si hagués reservat aquest moment íntim quan el dia comença, quan els ocells fan els seus plans per volar aquí o allà.

Quina sort més gran poder escriure aquestes llàgrimes per fixar-les i recordar-les quan calgui, perquè no sabria viure sense aquests moments que em fan més humà, una mena de recurs, una medicina indispensable, la vacuna per si de cas vull abraçar-me al sense sentit de l’optimisme incansable i irracional. Tinc aquestes píndoles de tristor per administrar-les si em calen ara mateix.... Avui en tenia tantes que una ha vessat per la cara amb la cançó Please Stay  de Beecake. Afortunadament el coixí i aquesta pàgina l’ha eixugat i tot s’ha solucionat una altra vegada.

Gracies Senyor Billy Boyd!  

CiU, i altres sentencies de divorci

La Garriga, 24 de juny de 2015.

Els divorcis van en alça, i això fa pensar que, si em de fer cas als entesos, que l’economia va millor que abans. D’entrada fa l’efecte que l’economia, a nivell social, va tant malament com fa uns anys, però la realitat és que augmenta el nombre de trencaments familiars. Altrament, el divorci Catalunya – Espanya sembla que cada com es radicalitza més, i per tal de no fer servir aquesta paraula tant estigmatitzada, aquest trencament es dicotomitza amb més força. Fa una setmana oficialitzen la separació amistosa de Convergència amb Unió (totes dues molt democràtiques). Feia molt de temps que compartien pis però ja no dormien al mateix llit. Els nostàlgics, embolcallats d’una resistència nostàlgica, intentaven aconseguir una reconciliació, i fins i tot altres més oportunistes optaven també per fer la viu-viu per mantenir un estatus d’estabilitat inestable per seguir fent servir cotxes oficials i altres despeses extres....

                Ara arriba el temps de posar una creu a una casella o una altra, i els partits han d’ensenyar quina és la seva casella de forma inequívoca o en sortiran perjudicats. Cal que aquests aparells encarcarats entenguin que ara és la gent que agafa el protagonisme doncs cadascú ha entès quina és la importància del seu vot, com una pistola carregada que cada ciutadà disposa per prémer el gatell.