"...i que se'n va, també sobtadament, una nit qualsevol de finals de setembre. "

La Garriga, 30 d'agost de 2019

Deixo al record aquests dos pins que es donen la mà a s'Conca i comença un nou curs d'aquí no res, i com si fos la última ximpleria d'un destí inevitable, ens conjurem per iniciar aquest setembre d'una forma més o menys engrescadora, encara que això és bastant difícil, la veritat. Costa deixar enrere la platja, aquell sol que va enfosquint la pell i els tranquils vespres d'estiu on tot és fa possible. El relaxant temps de les vacances s'esvairà d'aquí no res, i no sabrem estar-nos els primers dies sense aquesta quietud, aquests temps morts... Haurem de fer molt més que un gran esforç per continuar. Desenterrar els pantalons llargs i les camises, la cartera pels documents, les sabates de pell, afeitar-se cada dia al matí, i aquella olor a humanitat del vagó. Tots capots camí del despatx o de qualsevol altre lloc. Retrobaments inevitable de companys inevitables, d'aquells que tot l'any t'acompanyen per recordar un estiu que és història. 

Gegants

La Garriga, 16 d'agost de 2019

Caminar de bon matí deixa fer a la imaginació. De mica en mica les cames van fent camí i un comença a veure més i més coses que al principi no havia descobert. L'Empordà, el bon temps i el lleure fan que els dibuixos de les muntanyes apareguin com allò que realment són, gegants estirats, adormits. Allà veig aquell homenot panxut que recolza el braç sobre aquella penya, més enllà el nas i els llavis d'aquella geganta que deixa escampar els seus cabells per la vall plena d'alzines i pins. Amb calma els vaig descobrint a tots. Fa por saber que sempre hi han estat i que no havia vist mai com ara. No costa imaginar que podria passar si de cop i volta alguns d'ells decidissin aixecar-se i mirar-nos a fit, com qui veu una formiga pessigollera que no aixeca quasi mai els ulls de terra.
M'aturo i alço de nou la vista més a munt encara. Ara entenc que els núvols són tots els somnis d'aquests gegants adormits que agafen formes capritxoses, com no pot ser de cap altra manera. I tot el paisatge pren sentit finalment; els turons i els núvols son tot allò que li cal al quadre que mai podré pintar del tot, perquè no acaba mai, i arriba fins a l'infinit sense remei. Ni les construccions dels homes podran aturar mai aquests gegants adormits ni els seus somnis. Aquest pensament em fa sentir en pau amb tot una mica. Això serà el fet màgic d'aquestes vacances que desaré en el calaix dels records que paguen la pena viure.

Descansa en pau

La Garriga, 21 de juliol de 2019

Descansa en pau, Aurora. Ahir per la nit ens vas deixar del tot, amb aquell últim sospir i una petita llàgrima al ull, un senyal per acomiadar tot una vida. Un moment intens, irrepetible, d’aquells que sempre més et deixen un nus a la gola. Descansa del tot i per sempre. Tens tots els drets guanyats a marxar on van els justos, on acaben els treballadors incansables, on les obligacions pròpies es fan virtut. Has estat un referent de tenacitat, de resiliència, de tantes ensenyances d’aquelles que no s’aprenen en acadèmies, sinó les que es destil·len en
l’escola de la vida.

Marxes discretament, sense fer soroll, com fan les grans persones, perquè les teves grandeses van ser el dia a dia, els teus familiars propers, els teus records que la maleïda malaltia va anar esborrant. Aquella boira que t’enterbolia la ment, com tants cops m’havies dit, va ser alhora el bàlsam suficient per veure’t marxar ja fa molt de temps. Tot i la manca de memòria, i amb aquella mirada a voltes intensa i a voltes perduda, sempre tenies un moment per un somriure que et fèiem arrencar, i sempre també tenies l’agraïment als llavis quan arribàvem i quan marxàvem.

Son masses anys per esser precís i descriptiu, però em faig l’obligació de quedar-me amb tot allò més bonic i ho deso al calaix dels records íntims, per obrir-lo de tant en tant, quan les paraules ens tornin a portar fins a tu. Gràcies per tantes coses. Gràcies per deixar-me compartir la vida amb la filla, gràcies per guarir als teus nets tants cops, gràcies per estar emetent a tot allò que ens ha envoltat. Has estat aquell referent que les grans famílies precisen, aquell cop de geni i aquella determinació que feia del desig i l’esforç una virtut.

I arriba l’Aurora, ara que la nit acaba i el sol comença a escolar-se per les escletxes de les cases de La Garriga, ara tancaré aquest calaix i et desaré per retrobar-te més endavant. Un petó i descansa en pau.

Carregats de raons

La Garriga, 7 d’abril de 2019

Fa masses mesos des de aquella nit tant curta, masses  presoners i exiliats, d’unes urnes que van aparèixer sense més ni més, de vots que podien ser impresos a casa si calia, de llaços grocs en ponts i camins, a tot arreu, de “bones nits“ davant de les presons, de cançons d’ahir i de sempre, d’emocions a flor de pell. I des de llavors, som molts que en cerquem conclusions, que mirem de saber què va passar del cert i fins on vàrem arribar. Personalment crec que no cal ser tant pessimista com altres que, sabent-ne el resultat, s’atreveixen a dir que ells ja en sabien els resultats i les conseqüències. No me’ls crec, la veritat. Estic segur que tots aquells fan veure que saben tot això, en realitat no en tenen ni idea. Quan les coses han passat és molt fàcil parlar, però aquells dies ningú podia preveure res. Ni d’un cantó ni de l’altre, tant fàcil com això i tant complexa com mai. I ara? Doncs tres quarts del mateix. Per be que el sistema sintetitza tot en unes eleccions, el cert és que molts vam escollir ja, vàrem prendre una determinació que no admet gaires matisos. Qui ho vulgui entendre que ho faci, i qui no que continuï enganyant-se. Tant si val. No es pot tancar aquell sentiment, i per més eleccions que es facin, per més que ho disfressin de altres colors, per més paraules que es prohibeixin. Per sort, encara tinc aquella ingenuïtat necessària, aquella il·lusió imprescindible, allò que cal per veure una mica més allà del bosc que travessa ara aquest camí. Hi ha més recorregut, i tot està per fer en aquest país. Donem-nos de nou l’oportunitat de creure en impossibles, de cercar consensos, de portar altre cop les llàgrimes d’alegria als ulls i de fer sentir la nostra veu. Endavant valents!   

anhels

La Garriga, 23 de febrer de 2019

Escolto unes notes desconegudes d’un piano i només em va al cap la imatge d’aquells home si dones tancats a la presó, esperant el judici de la mentida, la farsa que l’odi i la venjança inventa, el dolor de la absència dels estimats i el plor que desconsolat deu aparèixer i que ningú vol admetre. S’escola la vesprada, i ells  potser segueixen davant de la llibreta omplint els fulls de idees per expressar tota la injustícia que senten. Privar-los de la llibertat, engarjolar-los com a bèsties, no fa altra cosa que omplir-nos a tots de més dolor i de més fam de justícia. Un poble es fa gran amb les derrotes, i aquest creix cada cop més, dia a dia. Tots aquells que sentim el desànim, no defallim del desig col·lectiu. No poden tancar-nos a tots, no poden fer callar l’esperit. El seu poder és només fer por, fer mal, castigar, colpejar. Quin error més gran pensar que aquest és un triomf. No poden ser tant rucs de creure que aquesta venjança serveixi per quelcom més que aplaçar allò què és inevitable. Aquesta presó efímera fa que el poble encengui noves flames i anhels.  

Et volia dir.....

Barcelona, 10 de gener de 2019

No sé perquè, i ara no ho podria explicar, però tinc la necessitat d'adreçar-te les paraules que poques vegades et dic de viva veu, per molts motius; perquè sempre estem enfeinats, o cansats de tantes tecles que cal tocar, o de pensar tant amb els altres que ens envolten.... El cert és que et vull dir que em sento exageradament feliç, i et dic que omples tot el que em cal a la vida, que no en puc desprendre ni un bocí de tot el que em regales des de sempre, i com sempre, que ets generosa, que em fas riure fins fer saltar les llàgrimes per la galta, que no puc sofrir el teu patiment, que aprecio tantes i tantes coses de tu,.... i que a voltes em fas millor del que mai hagués pogut aconseguir pels meus mitjans.

                Vull fer molt de camí encara amb tu. Aprofitem-ho.          

Abraçades pendents

La Garriga, 17 de març de 2018:

Deixo la música sonar, com tantes altres vegades, arrenca Signore Ascolta, perquè la vida no seria res sense Turandot, i ella ningú sense Liu. Hom necessita la seva antítesi, i així ha estat sempre i ningú ho podrà canviar per més que m’hi entossudeixi. Dec començar a fer-me vell doncs accepto aquestes realitats sense la revel·lia d’altres vegades.... I en la ment no deixo d’escoltar al amic Francisco que m’acusa de gandul; i té raó. Fa masses mesos que aquest blog està inactiu, desat en la memòria de les absències assolides. La inèrcia fa que el fet de no escriure un costum, i passen els dies sense seure davant del teclat negre. Les seves lletres et miren entre estranyades i confoses, esperant que broti aquell neguit que les fa ballar com abans.

En Francisco em va donar el toc d’alerta i va causar la reacció esperada. He estat tant de temps apartat d’aquest amic. Els motius son tant variats com inconsistents. Hom té un munt d’històries desades en la memòria esperant un instant de realitat, una trucada, i per fi, com si es tractes d’un moment especial, preparem la retrobada a una ciutat a mig camí de tots dos. No puc dir la barreja d’emocions que tinc, i no sé esperar el moment de fer-li l’abraçada que he guardat tants anys!

I vull ser el màxim d’honest, vull presentar-me sense preparar cap conversa (no caldrà), sense jutjar l’absència, sense estalviar el somriure inevitable que ens fa veure el pas dels anys a la pell i al cos. A voltes creus que hi ha persones que només cal mirar-les, escoltar-les. Amb això quasi n’hi ha prou, perquè les paraules son inconsistents i s’esvaeixen amb els silencis. Fins ven aviat, Francisco