Et volia dir.....

Barcelona, 10 de gener de 2019

No sé perquè, i ara no ho podria explicar, però tinc la necessitat d'adreçar-te les paraules que poques vegades et dic de viva veu, per molts motius; perquè sempre estem enfeinats, o cansats de tantes tecles que cal tocar, o de pensar tant amb els altres que ens envolten.... El cert és que et vull dir que em sento exageradament feliç, i et dic que omples tot el que em cal a la vida, que no en puc desprendre ni un bocí de tot el que em regales des de sempre, i com sempre, que ets generosa, que em fas riure fins fer saltar les llàgrimes per la galta, que no puc sofrir el teu patiment, que aprecio tantes i tantes coses de tu,.... i que a voltes em fas millor del que mai hagués pogut aconseguir pels meus mitjans.

                Vull fer molt de camí encara amb tu. Aprofitem-ho.          

Abraçades pendents

La Garriga, 17 de març de 2018:

Deixo la música sonar, com tantes altres vegades, arrenca Signore Ascolta, perquè la vida no seria res sense Turandot, i ella ningú sense Liu. Hom necessita la seva antítesi, i així ha estat sempre i ningú ho podrà canviar per més que m’hi entossudeixi. Dec començar a fer-me vell doncs accepto aquestes realitats sense la revel·lia d’altres vegades.... I en la ment no deixo d’escoltar al amic Francisco que m’acusa de gandul; i té raó. Fa masses mesos que aquest blog està inactiu, desat en la memòria de les absències assolides. La inèrcia fa que el fet de no escriure un costum, i passen els dies sense seure davant del teclat negre. Les seves lletres et miren entre estranyades i confoses, esperant que broti aquell neguit que les fa ballar com abans.

En Francisco em va donar el toc d’alerta i va causar la reacció esperada. He estat tant de temps apartat d’aquest amic. Els motius son tant variats com inconsistents. Hom té un munt d’històries desades en la memòria esperant un instant de realitat, una trucada, i per fi, com si es tractes d’un moment especial, preparem la retrobada a una ciutat a mig camí de tots dos. No puc dir la barreja d’emocions que tinc, i no sé esperar el moment de fer-li l’abraçada que he guardat tants anys!

I vull ser el màxim d’honest, vull presentar-me sense preparar cap conversa (no caldrà), sense jutjar l’absència, sense estalviar el somriure inevitable que ens fa veure el pas dels anys a la pell i al cos. A voltes creus que hi ha persones que només cal mirar-les, escoltar-les. Amb això quasi n’hi ha prou, perquè les paraules son inconsistents i s’esvaeixen amb els silencis. Fins ven aviat, Francisco      

La Garriga, 17 de desembre de 2017.

M’empastifo de groc, la roba, la pell, i l’ànima, i de groc et parlo, amb el cor glaçat per la fredor de les cel·les que encerclen els presos. El groc és prohibit per aquests que s’omplen les butxaques de raons insostenibles, i sento el groc per reivindicar la llibertat, la vida, el respecte a la diversitat, l’amor a la meva llengua. Ja he enviat les primeres cartes a aquells que han privat de llibertat, aquelles cartes que fan que estigui mut en altres indrets. No vull fer sortir el dolor que em provoquen algunes declaracions plenes d’odi i recança, perquè el dolor no és bon company. Tot i així, no puc evitar el fàstic que em produeix la injustícia. Groc per tot arreu, per parcs, per balcons, per escales. Groc al cor per cridar llibertat!  

Sibelius (1865-1957)

La Garriga, 25 de Març de 2017-03-24

Ha arrelat en el meu ànim, i el meu esperit, com si sempre hi hagués estat, com aquell enginy que ens acompanya i ho sabem, encara que mai diem el seu nom, encara que hagi estat la crossa amb la que sempre ens hem ajudat per no caure més avall. M’atrapa i em descriu amb la força que només íntimament sé admetre i suportar, i de fora s’escolta tot allò que envolta el romanticisme de sempre, inevitable, i el que no ho és, però definitivament és ell el gran creador, qui ha estat capaç de tancar el cercle, de fer evident la grandiositat. Por fer-ho tot, si vol a poc a poc, si vol corrent com el vent, i fer olorar l’aire de pluja i mirar el sol de fit a fit, perquè ell ha estat ineluctablement tot el que cercava. Res és comparable, ni la genialitat més exquisida, ni la solitud més enamoradament inexplicable, ni el plor desconsolat del emigrant que no troba res al seu voltant després de kilòmetres de caminar, ni la foscor del nínxol més soterrat. Ell ho embalsama tot amb el so precís i alhora imprevisible, des de les trompes menys acomplexades fins als violins més tremolosos.   

Però tots els adjectius es queden curts amb la quinta simfonia, aquell allegro molto que ens fa tombar el cap, respirar fons, sentir-ho tot. Descriu l’anima i els seus paisatges magistralment, arriba al moll de l’os, eriça els pèls i activa totes les extremitats. No s’atura mai, doncs el moviment universal ens fa ballar la pròpia espinada, i els ulls s’omplen de llàgrimes d’agraïment al veure tota l’extensió del nostre món minúscul però inaccessible. Quan penses que caus de nou al precipici, et recull un llençol d’aire calent que t’aixeca i mica em mica es trona fred també, perquè és el cicle inesgotable, la impertinència dels jocs que acaben quan comencen, i al inrevés.        

Poesia i altres

La Garriga, 26 de desembre de 2016.

Sempre apunt per tornar-hi

(per a tu, Dolors)

I quan no pugui escriure’t més

Et dibuixaré altra vegada,

Amb totes les teves formes

                                               Irrepetibles.

I amb aquells colors

                                               Innombrables

I així restaràs immòbil,

Infinitament quieta, mirant-me.

Els dos sabrem tot amb aquell silenci estèril.

Sant Esteve

Arriba un nou Sant Esteve, aquest dia tant inservible, aquell que sembla de segona divisió després de la grandiositat del dinar de Nadal. Avui és el dia dels canalons, per dir-ho d’alguna forma amable, el dia de acabar les existències del moble-bar, la traca final d’unes Bones Festes, vulguis o no vulguis, d’aquelles que tampoc han vingut arrossegant un premi de loteria. Hi ha qui fa per veure que tot continua com ahir, però la realitat és molt més trista i previsible; s’acaba la laca que mantenia el pentinat en la seva posició original, i fins i tot el perfum ha perdut el seu vigor. Son les segones núpcies, aquelles que intenten inútilment ser la rèplica perfecte de la primera però que no és més que una còpia barata i maldestre de la primera. Germans, aneu-vos-en en pau.  

Ferran Sor amb Josep Mª Roger

La Garriga, 21 d’agost de 2016.

  

Comença el ball amb la fressa i alhora amb la tendresa, amb el color de les sedes de les dones de mirada intensa i cabells recollits, amb les sabates llustrades dels ballarins que dolçament les envolten. Aquesta música fa moure els dits inexperts pels genolls com si acaronessin el teclat i fa aclucar els ulls per observar a través de la copa de cristall el gran saló on es desenvolupa la escena:

La donzella amb aquell vestit d’esquena descoberta arriba  fins la terrassa que dona al jardí, i el jove la segueix embadalit al darrera. Les poques paraules d’ella el conviden a ser un xic més atrevit, a prendre-li la mà, i potser a la llum de la lluna fins a tot a vessar-li. L’estàtua de pedra blanca del jardí pica l’ullet amb complicitat, i convida als ex balladors fins al començament del laberint, verd, i fosc, regalat per les notes del fortepiano que arriben del saló, i per la remor de la font ombrívola que fa brollar un serafí  rialler des de el seu canti. I les propostes d’ell i d’ella coincideixen de forma inevitable, com les forces naturals que fan que el vent sigui vent i el foc sigui foc.

No calen més paraules entre els dos que ara seuen al banc del jardí. Les carícies i petons esdevenen l’incendi desitjat, la conversa suficient dels amants, aquell joc que es pot jugar sense regles i normes, doncs el cor no en sap de fronteres ni de cotilles. I és així com s’estima de veritat, i aquest és el motiu que fa que els vestits s’embrutin de fang i les galtes s’enrojolin, i els sospirs cerquin la complicitat de les fulles sorpreses que aquella nit només esperaven la rosada.

Ara els valsos van acostant el final de la revetlla. Ambdós retornen a la llum de la terrassa, prop de la fresa del ball. Una flor farà de penyora per retrobar-se, com va fer Violeta amb Alfredo, i ell la fa desaparèixer discretament a la butxaca com qui amaga les claus del tresor. Només haurà d’esperar que el panseixi per retrobar-se. Però les mirades ara volen tornar a ser prudents, socials, tot i que qui ha viscut l’esclat d’amor no pot deixar de fruir del records de fa un instant. Poc desprès, mica en mica, hom recull els seus abrics per combinar el agraïment pel convit i acomiadar-se.

 Les notes de Ferran Sor a les mans de Josep Ma Roger fan que hom pugui inventar un imaginari de nits de ball i de tendresa. Regals com aquests ens son les píndoles imprescindibles per fer via. Gràcies.               

Memòria d’amor.

La Garriga, 20 d’agost de 2016.

Si haig de marxar,

si el camí s’acaba de cop i volta,

vull deixar escrit per a tu,

tot allò que no s’ha acabarà

i tot el camí fet.

Si em veus tristesa als ulls,

no és pas la recança del nou viatge,

sinó el dolor d’acabar aquest present,

allò de  tocar una mica el cel cada dia.

Si no tinc temps de regalar un bon comiat,

si les presses de la sortida son tantes,

deixem descriure’t ara la joia,

la flor excelsa que imaginava Papasseit.

Aquest secret d’amor no es pot amagar,

ha de brollar com la font Tornadissa,

inevitable i riallera,

fresca i propera, com tu.