La Garriga, 7 de setembre de 2019
Cerco les paraules precises per
expressar la catalanitat, i sovint veig que, per error, faig més comparances que descriure realitats. Quina
necessitat tinc d’anar comparant? És aquesta la forma de definir una identitat?
Segur que no. No m’agrada, i intento fer un esforç més, anar una mica més
lluny. Vull poder desactivar tots aquells que fan d’aquestes reflexions
l’armament de l’odi. Aquest sentiment no em serveix, no el vull com a motor de
res. Estic convençut que no m’aporta res de bo, i a més a més, també
s’encarreguen de recordar-m’ho aquells que m’envolten (tots ells i elles son
les millors persones que conec). Decideixo doncs prescindir de la rancúnia,
l’enveja i l’odi. Per extensió acordo també deixar de banda la por. Mai m’ha
agradat fer, ni fer fer les coses per por. Les amenaces tampoc hi tindran
cabuda en tot aquest projecte evidentment, doncs només saben acompanyar a la
por... Segueixo amb l’autocrítica necessària; vull fer per prendre la realitat
com una obligació periodística, desprendre-la de les exageracions evidents i de
les censures imposades.
La realitat catalana va
despullant-se i es va mostrant una mica més tal com la vull veure. És com
aquella sala dels miralls que visitàvem de petits al parc d’atraccions: rèiem
veient-nos a voltes més prims, més grassos, estirats com un fil o panxuts com
una bota. Es fa aconsellable agafar-s’ho bé. Les deformacions son quelcom que
sempre ens acompanyen i cal ser tolerant amb tot allò que no sabem veure de
nosaltres mateixos i també amb allò que realment els demés perceben. La
fotografia va agafant forma i color, definint les arestes, i tot allò que abans
semblava irrefutable es converteix amb relatiu, fa més fàcil acceptar les
tonalitats oblidades, voluntàriament o no.
Per fi es fa el silenci i et
trobes nu i sol en la planúria. El territori erm està disposat per a rebre els
elements que configuraran la seva geografia particular, les seves valls, les
muntanyes i la costa, la mediterrània llepant les platges i la costa més brava,
els camps de fruiters i les vinyes, els animals, les masies i els boscos, els
habitants de pobles i ciutats, els gremis i la incalculable teixit d’associacions
de tota mena, les infraestructures innovadores i atrevides, la xarxa
industrial, la ramaderia i l’agricultura, les universitats i museus, els
teatres i palaus, les ermites, les esglésies i les catedrals, els músics, els
escriptors i els pintors. No em voldria deixar res al tinter però erraré de
forma ineluctable que diria el mestre
(no es sorprengui el lector, tots precisem tenir mestres i aquest inventor de
país també...). Pinto també el paisatge amb les tardors de les fagedes, les
ombres d’alzinars, el blanc de la neu, la blavor de la mar, el verd dels
arrossars, el trencadís de casalots i parcs,
els camps d’esports, els casinos, els barris petits amb totes les seves
olors i les grans empreses grises i les oficines amb les brillants parets de vidre.
La cosa va prenent forma. És un
quadre que deixa espai per a molts elements, però caldria anar acotant la
idiosincràsia dels catalans , per allò de posar-hi un segell d’identitat
pròpia. Va! Sense por! Tractant-se d’un territori permeable amb els veïns,
caldrà acceptar que es conforma de moltes ètnies, per tant acceptem que som de
fàcil tractar, acceptem costums alienes i les fem nostres si cal. Continuem:
tossuts, és a dir, de la ceba, quan se’ns posa una idea al cervell no parem
fins que ens en sortim, som tenaços. Oberts, tant dins del territori per
acceptar allò que ens ve de fora, com per anar a cercar allò que ens resulta
interessant en altres llocs. Trobaríem molts exemples d’in
Pel que fa al bagatge històric de
país, no ens podem queixar. Sense voler entrar en polèmiques estèrils, la
configuració política i de territori ve de molt lluny, i consta des de el temps
de la picor un anhel de poble per ser i reivindicar la seva identitat.
Amb tot aquest poti-poti, la
catalanitat pot definir-se com un poble sencer i madur, amb tot allò que cal
per ser un subjecte polític de unes dimensions que son les que son, no ens
enganyem. Val a dir que el caràcter pactista i associatiu fa que sempre haguem apostat
per mantenir unes relacions excel·lents amb els altres veïns que conformen
aquesta macroestructura que anomenem Europa. Per tant, podem afirmar per fi que
som un país normal, que tenim tot el que cal tenir per ser-ho. Això ja hauria
de ser suficient per sentir-nos satisfets. Saber-se una part completa de
quelcom que ens inclou a tots els catalans, els d’aquí i els d’allí, els més
compromesos i els que no ho estant del tot. No cal fer-se mal ni caure en
l’error de quantificar el grau de catalanitat que carregues a la motxilla. És
tant senzill con saber-ne que en formes part, que integres un tot que està
sencer i per tant ja és suficient. Ben mirat, la resta no te gaire importància,
no gaire més del que li vulguem donar. Les ferides que alguns volen
infringir-nos, les mentides malintencionades, els insults impertinents,... tot
plegat em rellisca cada vegada més, però no perquè vulgui amagar res, sinó
perquè en tinc prou coneixent allò que tinc. Si puc explicar-me la realitat
nacional, si accepto formar-ne part, ja tinc allò que em cal.
El panorama és el he descrit, si
més no per a mi. Qui hi vulgui veure altres interpretacions i intencions s’equivoca.
Evidentment que tinc la meva pròpia opinió política, però això no impedeix que
pugui descriure el fet de la catalanitat. Caure en l’error de posar filtres a
la realitat només fa que distorsionar allò que de per si té una llum pròpia. Hem
de mirar per sobre dels arbres per veure la immensitat del bosc, agafar
distància per tenir una perspectiva suficient. Aquest exercici que molts
professionals de la política reclamen i que mai fan hauria de ser el primer
manament per a qui es considera capacitat per encapçalar qualsevol òrgan de
govern, del àmbit que sigui i també de la dimensió que sigui. Aquesta exigència
s’oblida fàcilment després de les eleccions, i llavors preval el desig d’escalfar
cadires i cobrar bons sous lamentablement.
